I seguim amb les bones noticies!

El nostre company Javier Morales també és finalista del Sambori 2010!

Molta sort als dos i no oblideu anar ben guapets a l’acte de lliurament que de segur teniu possibilitats d’arreplegar algun premi!

Una molt bona noticia!

Avui és necessària una entrada al blog per felicitar a la nostra companya Ester: és una de les finalistes del premi Sambori!

Estic segura que tots ens alegrem moltíssim pel seu triomf. Aquest és un reconeixement al seu bon fer literari però des d’ací voldria felicitar-la també per la seua humanitat, el seu caràcter, la seua vitalitat fresca i contagiosa i per tot el que ens deixa aprendre d’ella en el dia a dia. Eres ideal!!!!

Et volem molt!

Podeu consultar els altres finalistes a la següent adreça: http://www.sambori.net/

AÇÒ ÉS VIURE O RECORDAR?

Açò és viure o recordar? La pregunta sorgia al principi de la nit. Crec que per a tots la resposta era ben clara. Allò, sens dubte, era viure. Més tard, no sé exactament quan, aquella nit esdevindria un record, molts records, un cabàs d’ells ens ompliran de segur les butxaques.

Al voltant d’un esgarrat, unes botifarres d’arròs, un poc de cervesa i un fum d’entusiasme, vam mamprendre diferents conversacions. Hi havien somriures a la nostra taula.

Escolta: em pots donar un cartell? Sembla que darrere d’aquell full improvisat es van anotar idees i temes que rondaven al cap d’ algú. No, no sóc un col·leccionista fetitxista de cartells.

Més tard, baix un sostre d’estrelles d’un blau ultramar intens i una pintura daurada que semblava barata, vam descobrir què era allò que es va anotar al darrere d’algun cartell. Ens acompanyava el roibos, un gintònic de bombay saphire que no era blau, un parell de cafès, un capuccino i el toc infantil dels gerdons , tot allò a un lloc màgic, íntim i càlid que afavoria la lectura d’uns poemes ben premeditats.

AMISTAT DEL BRAÇ

Gabriel Ferrater

El metro anava ple. Jo m ‘agafava

al barrot niquelat vora la porta.

Tenia el braç tibat, i tolerava

aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.

Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.

Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,

com una prima cabra mogrebina

que premia amb el front, tancant els ulls,

abalançada per tota carència,

un braç encara de ningú, lliure i promiscu,

i no veia que ja algú es reprenia

i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove

també, no havia après a reconèixer-me

en l’acceptació més que en la tria.

Vaig abandonar el braç, que no fos meu,

i no els vaig mirar més, anguniat

fins a l’estació, i el súbit trenc

d’una corda del cello, la més baixa.

Jo em quede amb aquest, i la resta?