AÇÒ ÉS VIURE O RECORDAR?













Açò és viure o recordar? La pregunta sorgia al principi de la nit. Crec que per a tots la resposta era ben clara. Allò, sens dubte, era viure. Més tard, no sé exactament quan, aquella nit esdevindria un record, molts records, un cabàs d’ells ens ompliran de segur les butxaques.

Al voltant d’un esgarrat, unes botifarres d’arròs, un poc de cervesa i un fum d’entusiasme, vam mamprendre diferents conversacions. Hi havien somriures a la nostra taula.

Escolta: em pots donar un cartell? Sembla que darrere d’aquell full improvisat es van anotar idees i temes que rondaven al cap d’ algú. No, no sóc un col·leccionista fetitxista de cartells.

Més tard, baix un sostre d’estrelles d’un blau ultramar intens i una pintura daurada que semblava barata, vam descobrir què era allò que es va anotar al darrere d’algun cartell. Ens acompanyava el roibos, un gintònic de bombay saphire que no era blau, un parell de cafès, un capuccino i el toc infantil dels gerdons , tot allò a un lloc màgic, íntim i càlid que afavoria la lectura d’uns poemes ben premeditats.


AMISTAT DEL BRAÇ

Gabriel Ferrater

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.


Jo em quede amb aquest, i la resta?



8 comentarios:

Unknown dijo...

També, sens dubte.

No hi ha temps per a escriure poc... el suficient per a compartir la carpeta virtual d'imatges que mai es revelaran, d'estels murmurats, d'esperes [des]esperades, de fonemes somiats, d'assistències sorpresa: d'amistat excitant.

Vida i record, amable dualitat insomne.

Patri dijo...

Per a mi, sens dubte, era viure, omplir la meua vida d’una experiència nova.
Per a mi, no hi havien records com podien hi haure per a vosaltres sinó el començament d’una cosa totalment nova i l’elaboració del primer record.
Si recordes, no oblides. Aquell especial soparet no és un dels molts moments que passem sense vida, tot el contrari, se que el recordaré i en aquest simple verb vos faig saber allò tan agradable i còmode que va ser per a mi.

isabel dijo...

M’alegra’t molt el que has escrit Patri. Espere que siga el començament de molts records, i que puguem viure moltes més coses com aquestes. Per a mi també va ser un luxe contar amb la teua presència en el soparet. Crec que hem fet una bona colla per a gaudir d’aquestes nits un tant atípiques però meravelloses. Muak!

Anónimo dijo...

Triar o acceptar: eixe és el nou dilema.

Unknown dijo...

Ahir mateix ho parlava a una de les meues sessions terapèutiques d'anar per casa...

Accepte. Accepte des de la distància: escoltant... reflexionant, amb l'ànima receptiva, triant alguns instants (és inevitable), mentre vaig apropant-me al meu ritme, fusionant-me d'una i mil maneres.

Un plaer.

Anónimo dijo...

Viure o recordar? Ara, passat el parèntesi pasqüer, aquella vetlada si existeix en algun lloc és al fons de la nostra memòria. Què bé que ho ha explicat Patri! Amb quina senzillesa diu les veritats profundes. Ella, la més jove, la que ha de viure abans de fer-se cançó, la que un dia haurà de descobrir la distància entre aceptació i tria. Quina imatge a favor de la felicitat, que parlava del cicle de les generacions, amb els pares esperant-la al cotxe en el marc incomparable de la plaça de la Mare de Déu. Tota la història de la ciutat davant els ulls de la nit. I la Vall d’Albaida, com un castell de llances, reservant l’eclosió de la primavera per celebrar la pasqua.

Queden, també, les fotos entranyables, les digitals i les del record. A mi em va agradar especialment la tornada pel pont de fusta, travessant el llit vell del riu Túria, enmig del silenci de la nit d’aquell dimecres de setmana santa que marcava la fi dels dies lectius. Pel cap ballaven encara els versos i, sempre, sempre, bategava la força dels versos d’Estellés surant pel damunt del riu i la ciutat.

Han passat les festes i és hui, el primer dia laboral dels mestres, quan torne a recuperar una vaga activitat mental (“Tardan las cartas y son poco / para decir lo que uno quiere”). Ens vam interrompre el viure durant unes hores i cadascú tornà després al seu cau (“yo vuelvo a mi silencio sin respuestas”).

És cert que hi havia un fil conductor en aquella antologia de versos, pensada uns dies abans i transcrita a l’anvers d’un cartell de perruqueria, llegida en aquell espai del centre de la ciutat. Era com entrar a una cova de Plató des d’on conjurar les ombres del món exterior.

Era l’eterna reflexió sobre el pas del temps des del punt de vista del professor que veu passar els cursos, els cicles, les generacions d’alumnes. Aquest és l’argument de l’obra (precisament, el llibre que m’estic llegint es diu així, els la correspondència del poeta Jaime Gil de Biedma).
Recordem la Ilíada d’Homer
Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,
i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.
Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.

Això llegíem, l’atzar dels encontres al món escolar (“una pregunta, / podría repetirme el título del libro”). I ja sabeu que la mirada del professor es reflecteix als ulls dels alumnes i que és això el que un dia us trobareu (“Hi ha tants octubres dels teus ulls als meus. / Sé que et retrobaré a totes les aules”). El món naix i es construeix de nou en les escoles on un dia treballareu. A les cinc en punt els pares aniran a buscar els seus fills en un moment irrepetible (Preguntaré tot el que pugui per no explicar-te res. / ¿Què has menjat? ¿Què has après? ¿Amb qui has jugat?). S’ha tancat el tirabuixó festiu. Reprenem els treballs i els dies.
àlex

Unknown dijo...

Tornem-hi.

Encuriosida, últimament rellig les línies dels records més profunds.

Records pasqüers. Records d'altres temps.

Aquella vetllada va donar pas a aquest laberíntic ball de verds i grocs, d'efímers xiulits, d'eterns rituals seudobíblics.

Una cova i una lluna. Una Patri que en són mil, totes úniques. Quins descobriments!

Acceptar triant, enlluernar aombrada.

Rutina somiada que sembla començar hui sota el mantell del pulmó del Túria.

Silenci entusiasta.

Fusions atrevides de versos.

Pares que no poden respondre perquè no han sigut suficientment ràpids a l'hora de preguntar. Falta de práctica.

Pares que obliden qui són, quedant incapacitats per a mostrar el món. Vivències emmanillades.

Anem, solemnes, endavant... a per més pupil·les reflexades.

A per més octubres cruixents.

patri dijo...

Ai, de veritat, moltíssimes gràcies per acollir-me d’aquesta manera. El que haveu escrit m’ha fet despertar un gran somriure. Gràcies!
A veure si repetim promptet!

Publicar un comentario